Dream Machine

La grazia, Sorrentino.

Com diu Milo Manara (no en aquest vídeo) “Sí, potser sí que el còmic ha perdut aquella pàtina underground, de cosa marginal i s’ha convertit en un instrument respectat, admirat i snobitzat, però tots hi hem guanyat (una conferència de interessant 100%).
“Tinc tendència a embellerir-ho tot”, va dir Manara, i es va justificar declarant-se seguidor de l’escola platònica. “Per això els models femenins reflecteixen la passió de recórrer amb uns traços de tinta per arribar a fer-ne una cosa commovedora. Aquestes dones, sovint nues, perquè la nuesa és eterna, per a mi es la passió que em vitalitza. No vull provocar ningú, ja no. Això ho fèiem als anys 60 o 70 quan dibuixava còmics eròtics, quan tots creàvem per provocar. Ara ja no, només vull celebrar la bellesa del cos femení”.
Acaba de publicar una adaptació de la novel.la “El nom de la Rosa” (tb en català; un encàrrec de la mateixa editorial d’Eco), i un llibre de creació pròpia sobre la intensa vida del pintor més buscarraons de la història italiana: Caravaggio.

Hauria estat un pecat capital marxar sense passar per l’estand de , que acaba de treure una novetat: “Moheeb en el aparcamiento”, la història d’un noi immigrant sense papers.... Ganes de llegir-la.

I si m’accepteu un consell, submergiu-vos en el catàleg de . És impressionant ètica, social i estèticament parlant.

Al vídeo, amb la , la seva traductora oficial i millor amiga meua.

Què feu la Nit dels Museus? Espai Subirachs és una perla amagada al Poblenou, un espai íntim bellíssim, una oda a la trajectòria de l’Esculptor Subirachs.

1ra entrega de l’entrevista a la Directora de l’Espai, la historiadora de l’art Judith S.

Desitjos dels Amics que ens van visitar a la parada de Sant Jordi.

La presencia de Francesca Albanese parece haber despertado lo que ella define como “ética de vida”.
La cultura, esta vez en forma de documental, ha vuelto a demostrar un poder inconmensurable para denunciar atrocidades, retratar la miseria moral de nuestros políticos y reivindicar el poder de los ciudadanos.

A sus pies,

Ayer fui al acto de Francesca Albanese, relatora especial de la ONU para Gaza.
Una mujer que merece toda mi admiración, respeto y empatía.

Sus informes sobre el genocidio en Gazx le han valido el rechazo y la presión de gran parte de la comunidad internacional occidental. Y sigo sin entender tanto miedo a señalar, condenar y aislar a Israel.

De todas las atrocidades que escuché ayer, hay dos que no consigo sacarme de la cabeza:
— refugiados palestinos viviendo en campos de refugiados en Jordania desde 1948.
— multitud de niños asesinados por disparos en la cabeza y en el pecho (2025/6).

Fui con mi hijo adolescente porque quería enseñarle algo: que en el mundo devastador que le estamos dejando todavía existen personas con dignidad.

Francesca Albanese ha decidido exponerse, vivir bajo amenaza y aún así seguir sonriendo mientras pide algo muy simple: que no dejemos de protestar, que no dejemos de alzar la voz, pero sin permitir que la ira nos convierta en aquello que denunciamos.

¿Se puede ser más humana?

Els somriures dels Dreamers que ens veu acompanyar ho pagaven tot:
-ulls vermells de polen
-braços trencats
-pancartes voladores
-arbres dels desitjos desarmats
Una jornada extenuant i preciosa!!!

Visca Sant Jordi! ❤️

Quien lo tenga puede estar contente!!
Tienes hasta el domingo para manifestarte.

Quin Sant Jordi!!
Moltes Gràcies a qui us heu apropiar, a qui hi heu participar i a tots els voluntaria i Amics que ens heu ajudat
Dream Machine ofrece!