Musclu

Fa dos anys vaig mostrar al món el projecte musical que va suposar el meu procés terapèutic més eficaç fins aleshores. Un repte fixat per afrontar les meves pors i inseguretats, pel moment d'incertesa vital pel qual passava, pel descontrol emocional i desubicació que només feia que fer-me mal a mi i als que estimava.

Mai he estat segur dels objectius secundaris de Musclu: explotar-lo?, quedar-me amb la satisfacció de simplement haver-ho fet? El que sí que m'ha costat veure i no he reconegut fins ara és que vaig ser capaç d'aconseguir-ho. Ho abraço fort.

El musclo està protegit per una conquilla negra, una cuirassa fosca que m'aïllava a mi i als altres del que hi havia dins meu, del que realment soc. Avui puc dir que m'he deslliurat d'aquest escut pesat i injust. Sincerament, fa por al principi i a poc a poc vaig acceptant que malgrat estigui al descobert tinc el poder de decidir de què protegir-me i com.

Per molts motius de la vida potser ja no té sentit mantenir aquest concepte. Potser soc el primer Musclu a fer la metamorfosis, qui sap? Soc l'Albert, fill, germà, nét, tiet i amic d'una família immensa de gent preciosa. Soc l'Albert, un noi com qualsevol altre que va decidir fer música i estimar-la.

Gràcies, Musclu per fer-me veure els motius del meu camí. No ha estat t**d, ha estat quan tocava. Sempre hi seràs, no és un adéu si no un canvi de mires. Ara toca creure en el que he aconseguit i avançar amb el que em proposi. M'estimo i m'accepto profundament i completament.